EL REI LEAR
Diumenge vaig gaudir d'un espectacle únic, diria
pràcticament impossible de superar.
De nou, Shakespeare, tot i el pas del temps, ens fa
un retrat de la condició humana impactant.
Els actors i actrius van saber desplegar els perso-
natges amb una excel·lència magistral.
Afegeixo una de les crítiques de l'obra que he tro-
bat reflecteix de manera exquisida el que jo vaig
sentir.
Cinta
Marvin Harris en una ocasió va explicar com un grup d’antropòlegs, convençuts de la universalitat de Shakespeare, van voler interpretar Hamlet en un remot poblat africà. L’experiment va sortir fatal perquè en aquell poblat, qui veu fantasmes està endimoniat i les dones vídues es casen amb els germans. Així el conflicte hamletià els va ser del tot incomprensible i els defensors del concepte cultura universal van tornar a casa amb la cua entre les cames.
El rei Lear | Foto: Teatre Lliure
Així que em vaig proposar un experiment: mirar el rei Lear com si no sabés ni de què va ni qui és ningú dels allà presents. Oblidar-me de tot, d’Auden, d’introduccions de l’Oliva, d’altres Reis Lears (Teatre del Sol, TNT…). I ser una africana d’un poblat remot. Experiment difícil sinó impossible perquè una no pot ser qui no és, però ja m’enteneu: mirar amb ulls nets aquest regal de nit de reis.
La història
Té molt de conte de fades, és molt intemporal, sona molt a “hi havia una vegada un rei que va reunir les seves tres filles i els va dir que repartiria el seu regnat en funció de l’amor que cadascuna d’elles expressessin en veu alta”. No crec que sigui gaire important les causes i arguments, les precipitacions dels fets. Del que es tracta és de mostrar —amb lucidesa desolada i amb certa ironia tot sovint—, la naturalesa humana. I el retrat no és gens afalagador: ens espera sempre la mort, i ens mou l’ambició, la cobdícia, la ira, les baixes passions. Però malgrat l’esglai, Shakespeare és un geni per l’ambigüitat dels missatges i riquesa de possibilitats interpretatives tot i el final luctuós de la història.Rei Lear, Núria Espert
Hi pots veure la ràbia, la dolcesa, l’orgull reial, el sofriment, la bogeria, les darreres hores de la vida d’un vell rei… surt a escena més gran del que és. És a dir, no és que tingui 79 anys, és que surt a escena amb 90. La caracteritzen de vell, vellíssim, i ella s’interpreta a si mateixa més vella del que és. No és que defugi la seva edat sinó que la intensifica. El resultat, esfereïdor, perquè sempre veiem adults fent de vells —com allò que veus nadons a la televisió que representa que acaben de néixer i fan un cap de nen de mig any i et fan riure— però ella no, ella fa de vell com només pot interpretar algú amb edat avançada —però qui té el coratge de fer-ho?— només amb la seva trajectòria —i valor— podria fer aquest paper. No hi ha paraules per la seva energia, intensitat, capacitat de transmetre i com concentra l’emoció. Com s’enrabia amb les mans com punys i fent salts i mirant com un gos rabiós, o com camina sota la tempesta… inoblidable, increïble. Únic. No veurem aquet eclipsi de trajectòria, moment vital i paper dramàtic en molt temps. Perdre’s a Núria Espert ara és perdre’s els cirerers a la primavera o els dies que al cel de Noruega apareix l’aurora boreal. Espert ara mateix és un fenomen fruit de la d’intersecció de molts elements, el resultat d’un procés orgànic i macerat pel temps.L’escenografia de Lluís Pasqual
Val la pena recordar l’article d’Aída Pallarès perquè aquí l’escenografia és un personatge més de la història, amb una importància cabdal. Té gravetat i entres dins la història perquè t’envolta i no escatima ni imaginació, ni talent, ni recursos per jugar a totes bandes. És geomètric, matemàtic. Els actors no són mirats, poden ser escrutinats. Per tant, tots 24 dalt d’escena, han d’estar dins el paper perquè una mirada i un somriure fora de lloc es detecta. L’exercici coral és de màxima precisió. Res hi sobra i tot és prodigiós. Des de les pantalles alçades on circula el pas de les llunes, les tempestes, els cicles de la nit i el dia i el mar. La música, en directe, el cant coral que atorga a les escenes solemnitat i acords de llegenda, sota la direcció de Dani Espasa.Els actors es mostren impecables en l’execució el seu paper. Jordi Bosch, comte de Gloster, es manté honorable capaç de transmetre tota la bondat i solemnitat d’un personatge víctima de la credulitat; impecable. Al seu torn, Laura Conjero, Regan, està perfecta, amb una perversitat subtil i de mosqueta morta; són inoblidables els seus crits de por i plaer davant la crueltat d’arrancar els ulls a Gloster. Míriam Iscla, Goneril, es mostra contundent, segura, solemne.
Teresa Lozano, bufó, en canvi, mereixeria un article per ella sola, perquè fa un paper molt difícil, molt arriscat, molt pertorbador i intens i que broda i que fa un bufó únic. Com una contrarèplica del rei, vell i cansat però que coneix com ningú la natura humana. Potser és la veu de Shakespeare.
Ramon Madaula, comte de Kent, executa el seu paper amb una capacitat de transformisme i credibilitat impressionant, mentre que Julio Manrique, Edgard, fa un paper que costarà oblidar un boig desesperat com ell. Un paper colpidor on s’hi deixa la pell. Finalment, Òscar Rabadan, duc de Cornwall, encara una bèstia, ha tret el seu cantó més brutal i brut: molt convincent.
El públic, per la seva banda, contempla l’obra amb elements sorprenents i estranys. Va sonar un mòbil enmig d’un intens diàleg i alguns no podien evitar consultar el mòbil amb la inevitable llumeta al mig de la foscor. Trist perquè la majoria volem viure el somni d’una nit d’hivern de principi a fi.
Com a membre de la llunyana tribu diria que s’han trobat dos vells (Lluís Pascual també té la seva edat…) i han fotut un cop de puny a la taula. I han fet una obra moderna, transgressora, arriscada, valenta, innovadora, transversal, intensa però des de l’experiència i saber que només atorga l’edat. Qui se la perdi, com he apuntat abans, es perdrà un eclipsi, que a diferència dels astres no té cap regularitat i no es pot saber quan es podrà tornar a veure alguna cosa així, si és que es pot tornar a veure mai.
Hi ha un moment en l’obra que una de les filles diu al Rei Lear: “Ah, senyor, vós sou vell, i la natura, en vós, ja està a la vora mateixa dels seus límits…”. Doncs aquesta obra és el que poden fer els vells quan tenen una natura fora de sèrie. Crec que és molt més que un rei Lear, és el diàleg d’Espert i Pasqual amb Shakespeare, sobre la natura humana i les seves capacitats al darrer tram del camí.
Montse Barderi
